El programa 30 Minuts ens va presentar dues realitats educatives que, per les seves característiques, conviden a la reflexió i, també inevitablement, a la comparació amb el nostre sistema educatiu.
De l’experiència de Nova York quedà clar que per a revertir les situacions dels centres amb mals resultats, que no aconsegueixen remuntar, no hi ha més remei que tancar-los per, posteriorment, tornar-los a obrir amb un nou equip liderat per un director amb un projecte clar i innovador i, és clar, amb unes competències de lideratge contrastades. Molt alliçonadora la implicació dels propis alumnes en la valoració del professorat a contractar.
L’altra realitat que es presentà, el sistema finlandès, que des de fa uns anys el tenim com un clar referent al qual emmirallar-nos. A primària el mestre d’un grup d’alumnes els segueix durant anys, implicant-se en la coneixença de cada noi i noia en profunditat i compartint múltiples activitats formatives i no només les estrictament curriculars.
Hi ha un altre element comú entre els EUA i Finlàndia segons el reportatge: els docents s’han de guanyar el lloc de treball. Als directors de NY els perilla el càrrec si no aconsegueixen resultats, i els directors finlandesos poden triar els mestres que considerin més adients .
Què funciona doncs? Excel·lent formació dels docents, preparar a fons els directors, escollir-ne els més competents, un mestre tutor que acompanyi els alumnes durant llargs períodes d’escolarització, bona orientació, assessorament i recolzament per part d’especialistes a les escoles i, sobretot, proposar-se com a primer objectiu professional no deixar cap noi o noia enrere.
És un reportatge que ens portarà a reflexionar sobre quin es el model educatiu que volem per la Catalunya dels pròxims anys, no per ser com els finlandesos, sinó per ser el millor que podem ser nosaltres mateixos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario